Virtualitat





























Virtualitat

 

 

Davant teu

el silenci.

 

Els homenatges

són lluny

i els fantasmes

passegen per la finestra.

 

-Qui parla?...

no res,

coses teves,

o de les altres presències,

tan absurdes com tu

que volen sobreviure

encara una mica més.

 

Xàfecs de llum.

 

Absents de mirades

les teves carícies

dibuixen pintades

a les parets dels dies.

 

Rere el mirall ressonen els corbs

amb un so metàl.lic d’ales negres.

 

Endevino el retorn

cap a la terra dels rosegadors

i de les entitats eternes.

 

El cos no s’ha fet de fang:

som moneda de canvi,

una absurda jugada de distracció

com l’enganyifa d’un joc de taula.

 

-Una altra vida, si us plau!

repeteix la poderosa veu

d’una rondalla

monòtona i solitària.

 

Som la virtualitat d’algú

que vol distreure’s,

 

ho sabria del cert,

si no fos,

que encara respiro.

 

 

Josep Vilà i Teixidó

 

 

Al cor






































Al cor

 

 

Vermella.

Vermella com el vi.

Un cel al cel.

Camí enrajolat

de flors vermelles

que es trenquen

dolces

pels teus congostos

i per les teves obscenitats

vermelles.

 

Giravolt

d’onades migratòries.

Vellut rogenc

i paraules closes.

La pedra vermella

forjada de carícies

que t’encercla i et delata.

Galàxies de desig.

Temps d’absències.

Les veus incandescents

d’escumes

inhàbils

que et regalen la luxúria:

Tendresa farcida

de petons de gel,

calents

de tu

encara més.

-la inacabable desfeta

dels cossos que es cremen.

 

Reflex de mirades infinites.

 

El nucli solar d’antics paisatges

és el somriure

d’uns llavis assedegats

que se’t beuen sencera:

La cristal.lització

d’un gotim d’aigua

clavant-se

directe al cor.

 

 

Josep Vilà i Teixidó

Núvol




Núvol

 

 

Pel camí

que se m’acosta,

ni fosc ni clar,

-un dia dels meus dies

i un núvol.

 

Un núvol

de cel solitari

enlluernat d’estúpides vetlles

i de racons estavellats de sol.

 

Per dins,

la pedra

foguera ressona

boja d’amor

rodolant

calenta

i em llepa racons

i brutícies

amb desfici d’enamorada.

Vol que li faci l’amor,

que la llisqui per dins,

com si fos d’aigua,

pels rierols de vidre

i les humitats

on menja.

 

Rancúnia,

buidor -silenci.

Remor d'una presència.

Una lluna cega,

i la capriciosa carícia de fada

que xucla la veu dolça

d’un campanar de teulada.

 

I la nit.

–L’absència de llum.

Que una vegada i una altra,

se sent posseïda pel zel

i la bogeria ancestral

de les estrelles.

 

Somio una tempesta,

però no la travesso,

m’hi allito.

El ritus de l’instant

es repeteix monòton

com una bandera.

I ploro.

Mentre la nit s’amaga

dins de la cambra nupcial

d’una cova solitària.

 

En un racó del dia

menjo la resta de les hores,

somio carícies plenes de carícies:

fràgils i negades carícies

que es perden

enmig dels orgasmes.

I no sé si camino

pel meu camí

o sota d’aquest núvol

-solitari de llunes-

ara mateix,

quan se m’acosta.

 

Josep Vilà i Teixidó

Aparició

































Aparició 


 

 

Les antigues presències

burxen els records

i em lliguen a una teranyina

que subjecta els fets passats

i la memòria fosca.

 

Els dits busquen les empremtes,

-la tendresa infinita

que es deleix per ser

ella mateixa-

 

El cos necessita acariciar altres límits,

-la plenitud dels cossos

que es donen tots sencers-

 

L’ànima vol sobreviure

al fantasma de la culpabilitat

i de l’absència…

 

A fora,

el tràfec de la gent ofegava el crit,

però el crit hi era.

No se sent cap veu,

però les veus hi eren.

 

Les paraules són un reflex a l’horitzó dels vidres.

 

D’on ha sortit?

 

-La visió capgira qualsevol fet,

és una crida des del fons d’una mirada.

Pell amb pell.

Cabells encesos.

Un cos en harmonia.

L’altre cos

és tot fet d’aigua:

un silenci d’amanyacs,

un calze en comunió.

 

Les mans em parlen com si fossin paraula de déu.

Han desaparegut les ferides mal cosides.

 

-El vent no para mai- penso,

només hi és,

només es mou,

només reposa,

no hi ha contrasentit.


I tu m’omples l’espai

amb la teva presència:

un teulat de flors esteses,

un escamot de campanes

que tremola.

 

Tot

m’és donat.

 

Els fets succeeixen,

fan camí.

Els avantpassats es retroben.

Els somnis són una vetlla ran de mar:

la substància perfecta

d’un pensament al paradís.

 

Enrenou de cortines.

Llum velada de paraules.

Les carícies embolcallen un desig de llavis.

En el palmell de la mà hi resa la saviesa:

la plenitud de la llum

en uns ulls plens de miracles.

 

Aparició certa.

Els àngels no hi són.

 

Al teu voltant tot s’atura.

 

Sembles una marededéu.          

 

 

 

Josep Vilà i Teixidó