Viatge geomètric





























Viatge geomètric

 

 

No pensis,

no cal que pensis,

ni que diguis res,

ni que sàpigues

on vaig, ni cal

que segueixis

les vorades incertes,

ni les cantonades

fràgils

que delimito.

 

Marxo, i no puc

trobar-me el pensament.

 

Al meu davant,

és el camí que marxa,

i a les andanes:

empentes i crits,

i un cor

i una veu.

Estranyes mirades, tot és ple

de mirades estranyes,

perdudes,

enganxades

als ulls de bou, i als vidres

envellits on s’entreveuen

les vies

de fusta negra

i les travesses de sal,

i el quitrà poderós

i pudent

que ens assenyala la filera

de formigues.

 

El dolor

se’m clava dins.

És el que sembla:

un viatge geomètric

que em retorna

a l’infern

de la llei divina.

 

I no puc marxar,

ho manen ells,

els que viuen sense viure

per les tenebres fosques

del no-res,

i reposen,

de lluny estant,

mentre riuen, i tornen a riure

dels meus pecats

petits com pedres,

dels pecats miserables,

imperceptibles,

que llenço

ara mateix

al riu,

 

assedegat de quimeres

i de flors.

 

 

 

Josep Vilà i Teixidó


Aparador









































Riu l’aparador,

d’un carrer atapeït

de gent que plora.

 

 

 

HAIKU

 

 

Josep Vilà i Teixidó


M'aferro a tu




























M’aferro a tu




M’aferro

a tu i a la penombra

que desprens,

i al teu cos,

i a la teva cendra,

i al llit on jeus

que em crema

i em subjecta.

I tu i jo

endinsats, arrelats

l’un amb l’altre, i l’aire

dels llençols que es torna dolç

i càlid, indescriptible,

o no, potser tenim

només una conversa,

una conversa

de tremolors i de frisances,

i el retorn de déus impassibles

que ens miren

i no paren de mirar-nos

i la mirada se’ls perd

en un desert o en un paradís

lluny de nosaltres.

I el llum d’una tauleta, i la nit

que cau i et projecta

cap a mi i jo em projecto a tu,

sense adonar-nos

que som aquí,

que hi som

aquí.

I el desig,

i el combat on les armes

són tendreses,

on l’espai nocturn

sobrevola pells de seda,

i la pruïja del cos

cau

en una possessió

infinita del temps

i la consciència.

I tu, en un roig encès

de mil oratges, m’amares

de carícies i em xopes

dels teus mars.

I la nit del temps

s’atura, i vol dir alguna cosa

i s’ho pensa, i calla,

i fuig, i ens deixa.

I just després, tot

es transmuta en un silenci

de mirades.

I de nou m’aferro

a tu i a la penombra

que desprens,

i al teu cos,

i a la teva cendra,

i al llit on jeus

que em crema

i em subjecta,

igual que sempre,

de molt abans,

quan tu i jo,

ja érem.




Josep Vilà Teixidó 

 

 

http://www.thesecretlarevista.com/ca/42/2208/M%E2%80%99aferro_a_tu.html



Trencat











































amb el cor trencat,

—breus instants de memòria—

foscor de pluja.

 

 

 

HAIKU

 

 

Josep Vilà i Teixidó




http://www.thesecretlarevista.com/ca/49/3683/Trencat.html







No hi ha res




























No hi ha res



No hi ha res

escrit quan inútil

deixes de pensar

i les imatges et miren

des d’allà fora

i preguntes

les seves raons.


Sospites d’un silenci

emmanillat de percepcions

tancades. Vols un espai

on les flors passegin

i el cossos s’ennuvolin

per les cantonades, i els gossos

demanin almoina

sense coratge.


Les mans s’escriuen

en un pergamí d’oratge,

només això:

-la cordura

en el límit d’un equilibrista

sense corda.-


Et gronxes com un ninot

en el punt d’equilibri

inestable de les veritats

incertes, de les paraules

mig dites, un murmuri

de profeta que vol ser

solitari, però

sense perdre’s gaire món,

ni oblidar

la seva pell encesa

dels capvespres

que recordes.


Una cançó sublim:

la divinitat

que t’absorbeix lenta

i morbosa, amb la teva manera

silenciosa de cridar

les preguntes.


- Un perfil tebi

de suor et recorre... és el moviment

pendular de les onades

que se t’escapen. –


No hi ha res escrit

a l’ombra,

ni lletres de sol,

ni fulles tendres

a l’alba del futur.


I tornaré.

Tornaré a l’ermita, a l’ermita

blanca d’un poble blanc i al murmuri

de l’aire on habito, cec

de mirades en el foscant


on els horitzons

es cremen.



Josep Vilà i Teixidó

Estels





























breus grinyolen, els

somnis dels estels— d’un tel

de boires cauen.

 

 

 

HAIKU

 

Josep Vilà i Teixidó


Records




























trencats, desfent-se,

al fons d’una maleta,

records de vidre.

 

 

 

HAIKU

 

Josep Vilà i Teixidó

 

 

Bes



























 

 

No hi ha dreceres.

D’un bes sense mirades

l’amor s’enfonsa.

 

 

 

HAIKU

 

Josep Vilà i Teixidó


Preguntes


























 

Preguntes

 

No pregunto.

Jo no pregunto,

ni en sé res

de preguntes.

Alguna cosa diria

si la sabés, si sabés

el què i el com

de cada pregunta.

No les prenc jo

les preguntes,

no en sé cap de pregunta,

ni cap, ni una,

ni peus, ni mans,

ni el què, ni el com,

ni tu

ni l’altre,

ni ningú no les sap

les preguntes,

per això callo

i crido, i ara

i després de l’ara

seguiré cridant

o callaré

i m’ofegaré de paraules,

com un campanar

d’església, o una foguera

santa, si cal.

I després,

vindrà un dia

i un instant,

i miraré per la finestra

i no tindré gana,

però respiraré,

podré respirar encara

i veure la tarda,

i la tarda s’omplirà

de preguntes,

amb una set infinita

de més i més preguntes,

de núvols de preguntes,

de preguntes que se m’enfilaran

pel meu cap sense rostre,

pel meu cervell

de pedra, repicat

de tossuderia. Però

no sóc aquí.

Jo no hi sóc aquí

ni per esperar respostes

ni per fer preguntes.

Jo, no en sé cap

de pregunta,

ni cap, ni una,

ni peus, ni mans,

ni el què, ni el com,

ni tu,

ni l’altre,

ni ningú no les sap

les preguntes.

Per això callo i escric

de tant en tant paraules

que poden semblar preguntes

però que no en són

de preguntes, només

són paraules, només

paraules per no fer-me

mai més preguntes.

 

Josep Vilà i Teixidó