No hi ha res

No hi ha res

No hi ha res

escrit quan inútil

deixes de pensar

i les imatges et miren

des d’allà fora

i preguntes

les seves raons.

Sospites d’un silenci

emmanillat de percepcions

tancades. Vols un espai

on les flors passegin

i el cossos s’ennuvolin

per les cantonades, i els gossos

demanin almoina

sense coratge.

Les mans s’escriuen

en un pergamí d’oratge,

només això:

-la cordura

en el límit d’un equilibrista

sense corda.-

Et gronxes com un ninot

en el punt d’equilibri

inestable de les veritats

incertes, de les paraules

mig dites, un murmuri

de profeta que vol ser

solitari, però

sense perdre’s gaire món,

ni oblidar

la seva pell encesa

dels capvespres

que recordes.

Una cançó sublim:

la divinitat

que t’absorbeix lenta

i morbosa, amb la teva manera

silenciosa de cridar

les preguntes.

- Un perfil tebi

de suor et recorre... és el moviment

pendular de les onades

que se t’escapen. –

No hi ha res escrit

a l’ombra,

ni lletres de sol,

ni fulles tendres

a l’alba del futur.

I tornaré.

Tornaré a l’ermita, a l’ermita

blanca d’un poble blanc i al murmuri

de l’aire on habito, cec

de mirades en el foscant

on els horitzons

es cremen.

Josep Vilà i Teixidó