Viatge geomètric

Viatge geomètric

 

 

No pensis,

no cal que pensis,

ni que diguis res,

ni que sàpigues

on vaig, ni cal

que segueixis

les vorades incertes,

ni les cantonades

fràgils

que delimito.

 

Marxo, i no puc

trobar-me el pensament.

 

Al meu davant,

és el camí que marxa,

i a les andanes:

empentes i crits,

i un cor

i una veu.

Estranyes mirades, tot és ple

de mirades estranyes,

perdudes,

enganxades

als ulls de bou, i als vidres

envellits on s’entreveuen

les vies

de fusta negra

i les travesses de sal,

i el quitrà poderós

i pudent

que ens assenyala la filera

de formigues.

 

El dolor

se’m clava dins.

És el que sembla:

un viatge geomètric

que em retorna

a l’infern

de la llei divina.

 

I no puc marxar,

ho manen ells,

els que viuen sense viure

per les tenebres fosques

del no-res,

i reposen,

de lluny estant,

mentre riuen, i tornen a riure

dels meus pecats

petits com pedres,

dels pecats miserables,

imperceptibles,

que llenço

ara mateix

al riu,

 

assedegat de quimeres

i de flors.

 

 

 

Josep Vilà i Teixidó