Preguntes

 

Preguntes

 

No pregunto.

Jo no pregunto,

ni en sé res

de preguntes.

Alguna cosa diria

si la sabés, si sabés

el què i el com

de cada pregunta.

No les prenc jo

les preguntes,

no en sé cap de pregunta,

ni cap, ni una,

ni peus, ni mans,

ni el què, ni el com,

ni tu

ni l’altre,

ni ningú no les sap

les preguntes,

per això callo

i crido, i ara

i després de l’ara

seguiré cridant

o callaré

i m’ofegaré de paraules,

com un campanar

d’església, o una foguera

santa, si cal.

I després,

vindrà un dia

i un instant,

i miraré per la finestra

i no tindré gana,

però respiraré,

podré respirar encara

i veure la tarda,

i la tarda s’omplirà

de preguntes,

amb una set infinita

de més i més preguntes,

de núvols de preguntes,

de preguntes que se m’enfilaran

pel meu cap sense rostre,

pel meu cervell

de pedra, repicat

de tossuderia. Però

no sóc aquí.

Jo no hi sóc aquí

ni per esperar respostes

ni per fer preguntes.

Jo, no en sé cap

de pregunta,

ni cap, ni una,

ni peus, ni mans,

ni el què, ni el com,

ni tu,

ni l’altre,

ni ningú no les sap

les preguntes.

Per això callo i escric

de tant en tant paraules

que poden semblar preguntes

però que no en són

de preguntes, només

són paraules, només

paraules per no fer-me

mai més preguntes.

 

Josep Vilà i Teixidó