Núvol

Núvol

 

 

Pel camí

que se m’acosta,

ni fosc ni clar,

-un dia dels meus dies

i un núvol.

 

Un núvol

de cel solitari

enlluernat d’estúpides vetlles

i de racons estavellats de sol.

 

Per dins,

la pedra

foguera ressona

boja d’amor

rodolant

calenta

i em llepa racons

i brutícies

amb desfici d’enamorada.

Vol que li faci l’amor,

que la llisqui per dins,

com si fos d’aigua,

pels rierols de vidre

i les humitats

on menja.

 

Rancúnia,

buidor -silenci.

Remor d'una presència.

Una lluna cega,

i la capriciosa carícia de fada

que xucla la veu dolça

d’un campanar de teulada.

 

I la nit.

–L’absència de llum.

Que una vegada i una altra,

se sent posseïda pel zel

i la bogeria ancestral

de les estrelles.

 

Somio una tempesta,

però no la travesso,

m’hi allito.

El ritus de l’instant

es repeteix monòton

com una bandera.

I ploro.

Mentre la nit s’amaga

dins de la cambra nupcial

d’una cova solitària.

 

En un racó del dia

menjo la resta de les hores,

somio carícies plenes de carícies:

fràgils i negades carícies

que es perden

enmig dels orgasmes.

I no sé si camino

pel meu camí

o sota d’aquest núvol

-solitari de llunes-

ara mateix,

quan se m’acosta.

 

Josep Vilà i Teixidó