Al cor
Al cor
Vermella.
Vermella com el vi.
Un cel al cel.
Camí enrajolat
de flors vermelles
que es trenquen
dolces
pels teus congostos
i per les teves obscenitats
vermelles.
Giravolt
d’onades migratòries.
Vellut rogenc
i paraules closes.
La pedra vermella
forjada de carícies
que t’encercla i et delata.
Galàxies de desig.
Temps d’absències.
Les veus incandescents
d’escumes
inhàbils
que et regalen la luxúria:
Tendresa farcida
de petons de gel,
calents
de tu
encara més.
-la inacabable desfeta
dels cossos que es cremen.
Reflex de mirades infinites.
El nucli solar d’antics paisatges
és el somriure
d’uns llavis assedegats
que se’t beuen sencera:
La cristal.lització
d’un gotim d’aigua
clavant-se
directe al cor.
Josep Vilà i Teixidó
Núvol
Núvol
Pel camí
que se m’acosta,
ni fosc ni clar,
-un dia dels meus dies
i un núvol.
Un núvol
de cel solitari
enlluernat d’estúpides vetlles
i de racons estavellats de sol.
Per dins,
la pedra
foguera ressona
boja d’amor
rodolant
calenta
i em llepa racons
i brutícies
amb desfici d’enamorada.
Vol que li faci l’amor,
que la llisqui per dins,
com si fos d’aigua,
pels rierols de vidre
i les humitats
on menja.
Rancúnia,
buidor -silenci.
Remor d'una presència.
Una lluna cega,
i la capriciosa carícia de fada
que xucla la veu dolça
d’un campanar de teulada.
I la nit.
–L’absència de llum.
Que una vegada i una altra,
se sent posseïda pel zel
i la bogeria ancestral
de les estrelles.
Somio una tempesta,
però no la travesso,
m’hi allito.
El ritus de l’instant
es repeteix monòton
com una bandera.
I ploro.
Mentre la nit s’amaga
dins de la cambra nupcial
d’una cova solitària.
En un racó del dia
menjo la resta de les hores,
somio carícies plenes de carícies:
fràgils i negades carícies
que es perden
enmig dels orgasmes.
I no sé si camino
pel meu camí
o sota d’aquest núvol
-solitari de llunes-
ara mateix,
quan se m’acosta.
Josep Vilà i Teixidó
Aparició
Aparició
Les antigues presències
burxen els records
i em lliguen a una teranyina
que subjecta els fets passats
i la memòria fosca.
Els dits busquen les empremtes,
-la tendresa infinita
que es deleix per ser
ella mateixa-
El cos necessita acariciar altres límits,
-la plenitud dels cossos
que es donen tots sencers-
L’ànima vol sobreviure
al fantasma de la culpabilitat
i de l’absència…
A fora,
el tràfec de la gent ofegava el crit,
però el crit hi era.
No se sent cap veu,
però les veus hi eren.
Les paraules són un reflex a l’horitzó dels vidres.
D’on ha sortit?
-La visió capgira qualsevol fet,
és una crida des del fons d’una mirada.
Pell amb pell.
Cabells encesos.
Un cos en harmonia.
L’altre cos
és tot fet d’aigua:
un silenci d’amanyacs,
un calze en comunió.
Les mans em parlen com si fossin paraula de déu.
Han desaparegut les ferides mal cosides.
-El vent no para mai- penso,
només hi és,
només es mou,
només reposa,
no hi ha contrasentit.
I tu m’omples l’espai
amb la teva presència:
un teulat de flors esteses,
un escamot de campanes
que tremola.
Tot
m’és donat.
Els fets succeeixen,
fan camí.
Els avantpassats es retroben.
Els somnis són una vetlla ran de mar:
la substància perfecta
d’un pensament al paradís.
Enrenou de cortines.
Llum velada de paraules.
Les carícies embolcallen un desig de llavis.
En el palmell de la mà hi resa la saviesa:
la plenitud de la llum
en uns ulls plens de miracles.
Aparició certa.
Els àngels no hi són.
Al teu voltant tot s’atura.
Sembles una marededéu.
Josep Vilà i Teixidó
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
