M'aferro a tu
M’aferro a tu
M’aferro
a tu i a la penombra
que desprens,
i al teu cos,
i a la teva cendra,
i al llit on jeus
que em crema
i em subjecta.
I tu i jo
endinsats, arrelats
l’un amb l’altre, i l’aire
dels llençols que es torna dolç
i càlid, indescriptible,
o no, potser tenim
només una conversa,
una conversa
de tremolors i de frisances,
i el retorn de déus impassibles
que ens miren
i no paren de mirar-nos
i la mirada se’ls perd
en un desert o en un paradís
lluny de nosaltres.
I el llum d’una tauleta, i la nit
que cau i et projecta
cap a mi i jo em projecto a tu,
sense adonar-nos
que som aquí,
que hi som
aquí.
I el desig,
i el combat on les armes
són tendreses,
on l’espai nocturn
sobrevola pells de seda,
i la pruïja del cos
cau
en una possessió
infinita del temps
i la consciència.
I tu, en un roig encès
de mil oratges, m’amares
de carícies i em xopes
dels teus mars.
I la nit del temps
s’atura, i vol dir alguna cosa
i s’ho pensa, i calla,
i fuig, i ens deixa.
I just després, tot
es transmuta en un silenci
de mirades.
I de nou m’aferro
a tu i a la penombra
que desprens,
i al teu cos,
i a la teva cendra,
i al llit on jeus
que em crema
i em subjecta,
igual que sempre,
de molt abans,
quan tu i jo,
ja érem.
Josep Vilà Teixidó
http://www.thesecretlarevista.com/ca/42/2208/M%E2%80%99aferro_a_tu.html
Trencat
amb el cor trencat,
—breus instants de memòria—
foscor de pluja.
HAIKU
Josep Vilà i Teixidó
http://www.thesecretlarevista.com/ca/49/3683/Trencat.html
No hi ha res
No hi ha res
No hi ha res
escrit quan inútil
deixes de pensar
i les imatges et miren
des d’allà fora
i preguntes
les seves raons.
Sospites d’un silenci
emmanillat de percepcions
tancades. Vols un espai
on les flors passegin
i el cossos s’ennuvolin
per les cantonades, i els gossos
demanin almoina
sense coratge.
Les mans s’escriuen
en un pergamí d’oratge,
només això:
-la cordura
en el límit d’un equilibrista
sense corda.-
Et gronxes com un ninot
en el punt d’equilibri
inestable de les veritats
incertes, de les paraules
mig dites, un murmuri
de profeta que vol ser
solitari, però
sense perdre’s gaire món,
ni oblidar
la seva pell encesa
dels capvespres
que recordes.
Una cançó sublim:
la divinitat
que t’absorbeix lenta
i morbosa, amb la teva manera
silenciosa de cridar
les preguntes.
- Un perfil tebi
de suor et recorre... és el moviment
pendular de les onades
que se t’escapen. –
No hi ha res escrit
a l’ombra,
ni lletres de sol,
ni fulles tendres
a l’alba del futur.
I tornaré.
Tornaré a l’ermita, a l’ermita
blanca d’un poble blanc i al murmuri
de l’aire on habito, cec
de mirades en el foscant
on els horitzons
es cremen.
Josep Vilà i Teixidó
Estels
breus grinyolen, els
somnis dels estels— d’un tel
de boires cauen.
HAIKU
Josep Vilà i Teixidó
Preguntes
Preguntes
No pregunto.
Jo no pregunto,
ni en sé res
de preguntes.
Alguna cosa diria
si la sabés, si sabés
el què i el com
de cada pregunta.
No les prenc jo
les preguntes,
no en sé cap de pregunta,
ni cap, ni una,
ni peus, ni mans,
ni el què, ni el com,
ni tu
ni l’altre,
ni ningú no les sap
les preguntes,
per això callo
i crido, i ara
i després de l’ara
seguiré cridant
o callaré
i m’ofegaré de paraules,
com un campanar
d’església, o una foguera
santa, si cal.
I després,
vindrà un dia
i un instant,
i miraré per la finestra
i no tindré gana,
però respiraré,
podré respirar encara
i veure la tarda,
i la tarda s’omplirà
de preguntes,
amb una set infinita
de més i més preguntes,
de núvols de preguntes,
de preguntes que se m’enfilaran
pel meu cap sense rostre,
pel meu cervell
de pedra, repicat
de tossuderia. Però
no sóc aquí.
Jo no hi sóc aquí
ni per esperar respostes
ni per fer preguntes.
Jo, no en sé cap
de pregunta,
ni cap, ni una,
ni peus, ni mans,
ni el què, ni el com,
ni tu,
ni l’altre,
ni ningú no les sap
les preguntes.
Per això callo i escric
de tant en tant paraules
que poden semblar preguntes
però que no en són
de preguntes, només
són paraules, només
paraules per no fer-me
mai més preguntes.
Josep Vilà i Teixidó
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
